Inicio / Professional / Entrevista / “M’haguera agradat participar en uns Jocs Olímpics”

“M’haguera agradat participar en uns Jocs Olímpics”

Martines fa la treta durant una partida de llargues. Foto: FPV.

Martines fa la treta durant una partida de llargues. Foto: FPV.

José Antonio Martínez Asensi, conegut esportivament com ‘Martines d’El Campello’ (1969) ha dedicat bona part de la seua vida a la pilota valenciana. Es va retirar de la pràctica professional al juliol de 2013. A dia de hui continua dedicant molt de temps a la pilota, però d’una altra manera. “A mi no em parles de vostè, que encara que ja estic retirat, només tinc 45 anys”, comenta rient a l’entrevista per a Pilotavalenciana.com.

Quina és la relació que mantens amb la pilota valenciana?
Actualment porte l’escola municipal de pilota d’El Campello i supose que la Federació de Pilota Valenciana (FPV) comptarà amb mi per a fer ‘Pilota a l’Escola’, un projecte al que estic ja uns quants anys. A mi la pilota m’ho ha donat tot i no puc apartar-la de la meua vida. A banda, a més d’estar dins de l’escola de pilota, sempre m’interesse per les partides, pels circuits… És la meua forma passiva d’estar encara dins de la pilota sense jugar-la. He estat des dels 14 anys vinculat a este esport, i sempre m’atreu qualsevol cosa que parle de pilota. Ha sigut la meua vida. Però està clar que tot no s’acaba ahi. La meua retirada va ser amb molta calma, amb molta pau i sense ser forçada, ben meditada. Hi ha gent que ho passa pitjor per les circumstàncies que els obliguen a deixar-s’ho. Jo ho porte prou bé, tinc altres aficions, relacionades amb l’activitat esportiva, que em fan experimentar noves sensacions

I ara com és el dia a dia de Martines?
Més que el dia a dia, és el cap de setmana. Ara estic molt més tranquil, estic amb la família, faig plans que tota la vida havia desitjat fer i ara es poden fer realitat. Molta tranquil·litat, llevat de quan he de fer coses de l’escola de pilota, quan hem d’eixir a competir. Però eixos dies puc veure a companys que eren jugadors també i ara porten alguna escola. Ja no penses en la competició.

Són molts els que et van considerar un dels successors de Tonico de Murla. Com et prenies estes comparacions?
Sempre ha sigut un orgull. Jo he conegut a Tonico i he jugat contra ell quan era més jove i comencí en primera categoria. Era una persona que dominava molt la pilota i sabia buscar la carència del teu equip. Va viure una època del ressorgiment de la pilota valenciana i junt a Paco Genovés, i altre figures, aconseguiren ser autèntics símbols de la pilota. Que a mi em comparen amb ell és tot un orgull. La meua trajectòria és la que diuen els resultats esportius. La meua consciència està molt tranquil·la perquè jo he fet tot el que crec que tenia que fer. A més, he tingut uns companys meravellosos, tant a la selecció com al club local, i això em va ajudar a refer-me. Jo he viscut una època a la que la pilota ja no només era l’esport cultural, sinó que era també un esport competitiu. Les classificacions, les competicions internacionals, començaren a ser molt importants fa uns vint anys. He pogut donar bons resultats esportius i eixos resultats són els que m’han fet jugador de pilota de renom.

De tota la teua carrera, destacaries algun moment concret?
Em quede amb el dia que vaig guanyar la meua última Lliga amb l’equip de Parcent i vaig anunciar la retirada res més acabar la partida. Per a mi va ser el més emotiu. Després d’estar 10 anys jugant la Lliga amb el meu poble, em vaig decidir a provar noves aventures i vaig fitxar per l’equip de Parcent, un poble de només 600 habitants que volia guanyar com fora la Lliga. Va ser el segon any que juguí allí quan guanyàrem. Ningú pensava que ho anàvem a fer. Eixe instannt d’acabar la lliga i tindre clar al fer l’últim quinze que anava a retirar-me va ser un gran moment de molts sentiments. Ahí estaven les càmeres de Canal 9, crec que va ser de les últimes partides que van retransmetre. Em va agafar el periodista al mig del carrer i supose que esperaria que li diguera coses ben ‘xules’ de la partida i el primer que em va eixir del cap va ser la meua retirada.

Havies meditat molt eixa decisió?
Portava prop d’un any i mig pensant-m’ho, sobre tot perquè, tot i que no eren grans lesions, a partir dels quaranta anys estes són molt fotudes, no arribes a estar ja mai al cent per cent. Em ve al cap la retirada d’Álvaro fa unes setmanes, quan va dir que ja no era ell. Pràcticament és el que em va passar a mi. Hi havia moments en que sí que estava, però la meua resistència física ja no era la mateixa. Tenia dos opcions. L’opció A era la d’anar arrastrant-me pels carrers i anar cada volta a menys, i l’opció B, deixar la pilota quan més l’estimes, l’entens i quan més pots superar qualsevol circumstància. Eixe dia va ser molt important per a mi. Triomfs me n’havia emportat ja molts. He guanyat quatre campionats del món, dos campionats d’Europa i 10 lligues. A tots eixos títols vaig tindre una alegria molt més col·lectiva que individual. Però el moment de la retirada era meu.

És un poc paradoxal, però el de la retirada pot ser un dels moments més importants de tota la teua carrera?
Sí, sense cap dubte. Jo he jugat a pilota, i he tingut amics i companys que han jugat per afició, però no amb un objectiu de resultats esportius. Segueixen jugant i segurament pensaran que si no han aconseguit eixe resultat fa quinze anys, els dona igual no aconseguir-lo ara. Però per a mi la pilota tenia connotacions diferents. Aplegà un moment en que jo eixia a guanyar, no eixia a divertir-me. L’únic que contava era el resultat per al club o per a la selecció.

A més, devia ser una pressió afegida que la gent no contemplara que pogueres perdre…
Exacte. De fet, al meu poble quan perdia l’equip, perdia Martines, i quan guanyava l’equip, havien guanyat tots. En la selecció, jugant a llargues, les possibilitats de guanyar depenen en gran mesura dels ‘saques’. Estos aspectes poden, o bé fer que et superes, o bé enfonsar-te. Tu tens la pilota en la mà per a traure i els teus companys estan esperant a que la faces bona. Si tu no la fas bona no hi ha res a fer, perds deu a zero i s’ha acabat. Quan xiulen per a que tragues tens una sèrie de nervis, tensió i responsabilitat que el teu cos s’ha de menjar i digerir per a transformar-ho en fer un bon colp. Són aspectes que l’aficionat que juga per a divertir-se no ha de viure i tu sí. Tu t’has de portar al límit.

Estigueres al mundial de pilota a mà que es va celebrar a Massamagrell i València durant el mes de setembre?
Vaig estar el dia de la final de llargues, coincidint amb el Dia de la Pilota, quan la Federació em va reconèixer la meua trajectòria. També vaig estar a Alfara, en la ‘Champions’, em va convidar Alberto Soldado per a retransmetre la partida per televisió. A mi m’entusiasma seguir el progrés i l’evolució de les competicions internacionals perquè canvien molt amb el temps. Canvia la conformació de l’equip, l’estratègia i la tàctica que has de tindre per a superar al rivals, en el nostre cas als belgues, que són els favorits.

S’ha viscut una gran expansió de la modalitat de llargues a nivell internacional. Penses que a estes competicions que traspassen les fronteres haurien d’anar només jugadors professionals de la Lliga de Llargues?
Quan jo jugava anomenava a l’equip el ‘dream team’. Jugava Enrique, Jose Maria Sarasol i Grau… per a mi no hi havia cap altre jugador que poguera superar a estos tres tios, cadascú en la seua posició. Vam afegir-nos nosaltres, estava Jan de Murla, Màlia… Férem un equip insuperable. Actualment pense que no es deuria d’anar simplement pel fet de ser professional, però sí que és evident, per estadística, que un jugador d’escala i corda toca 700 pilotes en una partida i un jugador de llargues igual en toca 70. Les estadístiques no fallen, però la instal·lació no és la mateixa. Ara mateixa tenim a Rodrigo, Héctor, Santi, Pablo… quatre jugadors que venen jugant a llargues des de que van nàixer i són els restos principals d’esta competició,i a més juguen a escala i corda. Crec que estem en el millor moment de conformar el millor equip de la història de la selecció valenciana.

Martines amb el president de la Generalitat, Alberto Fabra, el passat mes de setembre a la Plaça de l'Ajuntament de València. Foto: Mari Carmen Montes.

Martines amb el president de la Generalitat, Alberto Fabra, el passat mes de setembre a la Plaça de l’Ajuntament de València. Foto: Mari Carmen Montes.

Que ens falta per a poder plantar cara als favorits?
Tenim un fallo, no estem aconseguint ‘saques’ que facen mal als restos belgues ni als holandesos. Sense desprestigiar la importància que ha tingut Álvaro de Tibi en esta selecció. Quan no li prohibien tirar la pilota per fora, Álvaro era el número u perquè era el que més llarga la feia. Però ara mateixa no es pot fer així. La nova normativa va donar un avantatge a l’espectador i a la competició. Des del meu punt de vista, sempre que he tret de bragueta ha suposat una dificultat per al resto. La meua pilota anava molt alta, molt forta, molt llarga i anava fent coses en l’aire i el resto no la tenia mai clara. Si els jugadors trauen per dalt i envien la pilota recta, no li compliquen la feina al resto dels contraris. Tenim que promocionar molt més el traure per baix.

Al panorama actual de la modalitat de llargues, destacaries la figura d’algun jugador concret?
Ara mateix, les llargues estan passant una època no massa bona. No he seguit molt les competicions de llargues de 2014, però sé que ara destaca prou com a resto Jordi de Sella, que va jugar amb mi a Parcent. Però casualment, la mare de la pilota –en referència a la modalitat de llargues- és la que més pateix la dificultat de promoure este joc al carrer. Falten jugadors per a traure. Va haver una moda de traure com Álvaro de Tibi, que ho feia per dalt, i tots els xiquets volien traure per dalt. Però és que Álvaro té un don al muscle. Qualsevol persona que agafe una pilota de badana i vullga, durant dues hores, traure per dalt, no ho va a poder fer. El més normal és que es lesione intentant-ho. Álvaro de Tibi només hi ha un, i Martines del Campello també un, com un únic Jose Maria Sarasol. Cadascú té les seues característiques. Necessitem gent que puga traure de bragueta sense patir i dominant la pilota per tirar-la llarga.

Parlant de competicions internacionals, com recordes tu la teua època a la selecció? Eixos encontres tenen una connotació especial?
Sempre ha sigut molt emotiu per a mi. Jo vaig entrar quan era un jugador amateur que encara no cobrava ni res. Un dia el seleccionador Vicent Alcina em va dir que tenia que anar a entrenar, que feien falta ‘saques’. En eixe moment estaven Puchol i Enrique (Sarasol) traient. El fet de començar a jugar amb ells era molt il·lusionant per a mi i una gran responsabilitat. M’estaven donant la millor oportunitat que m’havien donat mai i la vaig aprofitar. Va ser magnífic compartir moments de pilota amb estos professionals de l’escala i corda i el fet de veure que jo també era respectat per estos amics. Erem un equip que, després de deu10 anys, ens coneixíem tots a la perfecció. Anàvem als encontres representant al nostre país i volíem ser els millors. Havia molt de nivell, els belgues estan sent superiors ara, però nosaltres els hem guanyat també. Però nosaltres els ho dificultàvem molt traient de bragueta, es tornaven bojos amb els guants i ahí era quan aprofitàvem nosaltres. La final de València en 1995 va ser molt emotiva pel fet de jugar-la ací a casa. Va ser una experiència especial el poder arribar amb la pilota al que qualsevol esportista aplega amb la seua federació quan és bo.

Què va representar per a tu el Premi Anual de la Federació de Pilota per la teua trajectòria esportiva?
Des de que vaig estar fora de la selecció a l’any 2007, vam tindre problemes de comunicació i males interpretacions. Crec que tres o quatre jugadors que erem fixes en la seleccions vam estar castigats, per dir-ho d’alguna manera. Però poc a poc, el president de la Federació tornà a donar-me eixa confiança per a creure que jo no havia sigut qualsevol jugador i vam començar amb eixa reconciliació. El fet de que em cridara Richard –secretari tècnic de la FPV- i em diguera que la Federació volia donar-me un premi a la meua trajectòria, em va semblar com una sentència per a acabar amb el problema. Per a mi va ser una reconciliació. Em van acompanyar el meu fill, que té deu anys i està començant a jugar a pilota, la meua dona… Des del punt de vista personal va ser un dels millors dies per a mi. El Dia de la Pilota, la final, ser aplaudit pels meus companys, per tècnics internacionals, va ser perfecte.

Comentes que el teu fill està començant ara a jugar. Seràs tot un referent per a d’ell, no?
Em té molt de respecte –comenta rient. Ell ja jugava des de feia dos anys, i ara el porte jo a l’escola de pilota. Em tracta de monitor, no em diu pare. Quan ix de la classe m’agafa de la mà i em pregunta ‘ara ja soc el teu fill?’. Jo volia que a partir dels 10 anys, que és quan comencen a tindre un poc de força i ganes de guanyar competicions, jugara, i ser jo partícep d’esta experiència al seu costat. No sé si serà bo o roin, de moment el tinc a classe i és més seriós que qualsevol altre, i per a mi és una alegria.

I qui sap si el dia de demà podria assemblar-se a son pare…
Podria ser, però no és l’objectiu. Jo crec que com a pare no puc marcar-li eixe objectiu al meu fill. En el cas del no, seria un frau per a d’ell i un frau per a mi. Imagine que a molts els passa el mateix. Eixa tensió per al meu fill, per molt que jo no vullga, la tindrà sempre. És el que crec que li passa a Jose –Genovés II-, per posar l’exemple més clar. Son pare és el tio més emblemàtic de la pilota i ell tenia que ser igual que son pare. Però no, Jose és Jose i Paco és Paco. Cadascú som d’una forma i el que hem de fer és lluitar per la felicitat del nostres fills. Mon pare em veia quan jugava i veia que jo destacava, però mai em deia res, i crec que va ser la postura més encertada. Si no vals per a jugar no s’acaba el món. És un joc, un esport. Alguns apleguen a viure d’ell i altres, simplement, juguen tots els caps de setmana.

T’ha quedat alguna cosa pendent com a pilotari?
M’haguera agradat participar a uns Jocs Olímpics. A l’any 1992 a Barcelona vam estar una expedició de jugadors i férem unes exhibicions abans de que començaren les competicions oficials. Anàrem Tonico, Paco Genovés, Puchol, Fredi, Balduino, jo… però va ser una espècie de competició entre nosaltres. Ja que no vaig poder fer-ho jo, m’agradaria que, pel bé de la pilota, es poguera participar als Jocs Olímpics en pilota a mà. Crec que el ‘one wall’ és la modalitat que pot portar a la pilota valenciana al món olímpic, malgrat que no m’agrade gens com a joc –comenta rient de nou. Però televisivament és una modalitat molt bona. Em dona ràbia que no siguen les llargues, perquè és la mare de totes les modalitats, i alguna cosa hem de defendre del nostre esport és que nosaltres estem jugant a un joc que fa dos mil anys ja es jugava. Però el one wall és molt dinàmic, molt ràpid, estan en joc contínuament els dos jugadors, la pilota és gran i el quadre de competició menut, i entra molt bé en televisió.