Inicio / Professional / Entrevista / “De Soro III a mi hi ha un món”

“De Soro III a mi hi ha un món”

Fageca, durant un dels entrenaments previs a la final de l'Individual esta setmana a Montcada. Foto: Mari Carmen Montes.

Fageca, durant un dels entrenaments previs a la final de l’Individual esta setmana a Montcada. Foto: Mari Carmen Montes.

Tot i que ha guanyat este any el Bancaixa, ha sigut subcampió de Copa i ha fet un any espectacular, malauradament són molts els que encara pensen que guanyar la final de l’Individual ajudaria a Fageca a consolidar-se com a pilotari. Però és que encara no està ja consolidat? El proper diumenge s’enfrontarà a l’actual número u, Soro III, i ho farà per mèrits propis després d’haver deixat bocabadats a molts durant la lligueta de semifinals. Amb les coses ben clares, Ismael Vidal, Fageca, va entrenar dimecres al trinquet de Montcada amb un autèntic referent de la pilota, Álvaro Navarro, onze vegades campió de l’Individual.

Què implica per a tu haver arribat a la final?
Implica que tinc l’oportunitat de jugar una partida més important. Hui en dia no és fàcil anar als trinquets i que estiguen més o menys plens. L’ambient és diferent i és una oportunitat de disfrutar d’un dia bonic de la pilota. No tots ho poden viure, hi ha molta gent que s’ha quedat pel camí. Per a mi és un plaer poder estar ahí. Crec que m’ho he treballat jo durant molts mesos, et podria dir que durant molts anys. He d’anar a disfrutar i a donar un bon espectacle.

Vas demostrar en la lligueta de semifinals que estàs a un molt bon nivell físic. Es podria dir que la partida de Guadassuar va ser clau i et donà pràcticament l’accés a la final…
Així és. Jo crec que els que arriben a la final ho fan perquè s’ho han guanyat ells, ningú els ha donat res. És cert que en les prèvies sí que et poden regalar alguna cosa. Jo hi ha aspectes amb els que no estic conforme. Crec que quan u entra al campionat, entra de nou i no ho deu fer-ho a les fases finals. Però a part d’això, qui tira avant és perquè s’ho guanya i no perquè li ho imposen, i la prova està. En la primera partida de semifinals estaven ja clars els finalistes i quasi estaven jugant la final, i crec que ha sigut tot el contrari. En la segona semifinal, tant Miguel com jo vam pegar una volta i va canviar tot. Molta gent, molts periodistes ja havien proclamat quina era la final. M’he demostrat a mi mateix que sé jugar i puc jugar. M’ho he treballat i puc demostrar a la gent que tinc que demostrar, tot i que sí que ho saben, però igual no volen vore-ho, que em meresc estar ahí. Però una cosa es aplegar a un lloc i guanyar i una altra és que t’ho valoren. L’altre dia em preguntaven que ‘com és que es comenta que Fageca està a punt de consolidar-se’. Jo em considere més que consolidat, sobre tot pel meu treball diari. Em considere tot un professional en el meu rendiment dins i fora del trinquet. Està clar que a vegades t’enganyes i fas coses que no estan bé del tot, però no ho fas en mala intenció.

Fageca i Álvaro parlen durant un entrenament a la Ciutat de la Pilota. Foto: Mari Carmen Montes.

Fageca i Álvaro parlen durant un entrenament a la Ciutat de la Pilota. Foto: Mari Carmen Montes.

Enguany has guanyat en equip la Lliga Professional, has sigut subcampió de Copa junt als mateixos companys… Però ara estàs tu sol. Quina repercussió tindria per a tu el guanyar l’individual?
És que no jugue per a demostrar als altres el que sóc. Al contrari, jo em demostre a mi mateix que sé i puc. Arribar on he arribat, per a mi ha significat moltíssim, igual no esperava aplegar tan lluny, però m’he demostrat que li puc guanyar a molta gent que es suposa que està per damunt de mi. La final no és ‘si guanye demostraré, però si perd, no’. Al contrari. Jo ja he fet el que havia de fer. Ara he de disfrutar d’esta setmana en la meua gent, entrenant hui en Álvaro, demà anant al gimnàs en un altre company, passar una setmana d’allò més agradable. Tots volgueren estar preparant una final amb Álvaro. Jo li ho comentava a un altre xic. Si tu vas a un club i preguntes als xiquets qui volguera estar tota esta setmana parlant en Álvaro, quedant per a entrenar amb ell, anar a esmorzar, que et done consells…? Hi hauria gent que pagaria per fer-ho. Jo tinc la sort de tindre-ho de bades, d’estar rodejat de gent així. En això a mi em sobra, no tinc que demostrar res més. He de disfrutar del que he aconseguit, fer un bon espectacle, i que la gent que va al trinquet i paga l’entrada dia a dia disfrute d’una bona partida i se’n vaja a casa amb la sensació d’haver vist una partida ‘xula’. El més normal és que guanye el favorit –Soro III- però ahí estaré jo per a intentar ficar-li les coses difícils i que li coste un poquet.

La preparació per a la final és molt distinta respecte de la preparació que segueixes per a les partides del dia a dia?
És un poc més suau perquè ara el que tenies que fer ja està fet. Fa dos o tres mesos era molt més pesat, però quan ho fas amb ganes i il·lusió, tampoc es fa tan pesat. Era més cansat abans perquè són entrenaments més llargs i pesats. Però ara és jugar al trinquet, fer sessions d’estiraments, xarrar… no és tant. Jo estaria tot l’any tenint setmanes així, jugant finals.

Pot ser més important durant esta setmana la preparació psicològica que la física?
Igual seria més per a Soro III, que ha de ratificar que és el número u i el que porta ja molts anys dominant. Per a mi, la psicologia simplement és eixir i donar tot el que sé. Jo no tinc cap pressió, al revés, tinc ganes de que aplegue el diumenge per a disfrutar d’una partida a la que molts volgueren estar. És una setmana d’estar tranquil. Per exemple, Álvaro, que ha viscut més finals que ningú, m’ho diu moltes voltes, que no es tracta d’anar tots els dies al trinquet a deixar-se veure. Al revés, s’ha d’estar amb els teus, a casa, amb la família, amb els amics, i fer la marxa del dia a dia. Perquè la nostra marxa del dia a dia no és anar per ahí fent el gamba, sinó agafar bicicleta un dia, altre anar a la muntanya a caminar…

L’adaptació a un trinquet al que jugueu molt poques vegades és quasi l’aspecte més important a tindre en compte, no creus?
Exacte, has de canviar el xip de jugar en un trinquet blanc a fer-ho a un de color, però és tracta d’adaptar-se i estem més que adaptats. Crec que no influirà molt el trinquet. Jo volguera jugar totes les setmanes al trinquet de Montcada amb mil i pico persones mirant. M’agradaria que allò estrany siguera anar a un trinquet, blanc o blau, i que hi haguera 70 persones. Malauradament, açò últim és normal hui en dia. És una llàstima.

A la presentació destacaren que s’ha aplegat a una final molt competitiva i igualada. Ho veus tu així?
Jo crec que no. Jo entenc que diguen això perquè ningú pot vendre cap producte tirant-lo per terra. Han de vendre-ho dient que és el millor i que no hi ha altra cosa igual. Però jo soc realista, tinc els peus a terra i sé que del Soro a mi hi ha un món. És el campió de l’Individual dels últims dos anys, ha jugat les últimes cinc finals, ha tingut la mala sort de tropessar amb Álvaro una volta, un any contra Miguel… però si està ahí és per alguna cosa, no perquè li ho ha donat ningú. El Soro és un xic al que jo considere tot un professional. S’ho guanya dia a dia. Sense alçar pols ni remolí fa la seua feina. Soc conscient de que a priori no és tan igualat com estan venent. Però entenc que ho diguen així, i m’agradaria que així fora, que ferem 55 iguals. Però u ha de ser realista.

Quines són les teues sensacions després d’este entrenament?
Degut a la planificació de la setmana, podria estar millor… Però quan m’interessa estar be és el diumenge. Sabia que hui podia estar més lent perquè ahir vaig anar al fisio, vaig fer unes peses, però les sensacions no són roïnes. Tinc confiança en la meua feina feta i, si em respecten els dolors, el diumenge aniré a donar el cent per cent i a plantar cara. Estic bé, content i disfrutant del moment.