Inicio / Professional / Reportatges / La pilota es queda sense màximes figures de Castelló

La pilota es queda sense màximes figures de Castelló

Arribar al món professional de l’escala i corda és l’objectiu de la gran majoria de pilotaris que practiquen esta modalitat des de ben menuts. És el premi a molts anys d’esforç i sacrificis. Però eixa inversió de temps i constància no sempre es garantia de poder ser una màxima figura. Són moltíssims els factors de que depenen que un pilotari arribe a l’elit dels trinquets.

Si ens fixem en la llista de jugadors que engruixen la nòmina de Val Net, empresa que agrupa als pilotaris professionals, observem que 23 són de la província de València, 8 d’Alacant, però… quants n’hi ha de Castelló? A dia de hui, la resposta és contundent: cap. Què ha passat? Té futur el món de la pilota valenciana en esta província? No són poques les hipòtesis que ronden pel cap de persones que treballen pel nostre esport autòcton, i que que coincideixen en la majoria de les hipòtesis.

Mezquita alça el seu últim títol del Circuit Bancaixa, l'any 2006. Foto: Frediesport.

Mezquita alça el seu últim títol del Circuit Bancaixa, l’any 2006. Foto: Frediesport.

Una escola d’alt rendiment
Des de que es va retirar Mezquita a l’any 2007, Castelló s’ha buidat de màximes figures. El propi escaleter de Vila-real, campió en tres ocasions del Circuit Bancaixa, entre molts altres campionats aconseguits, tracta d’esbrinar quines són les causes del fet que ens ocupa.

Un dels aspectes que destaca és el relacionat amb les instal·lacions. “Antigament els trinquets estaven descoberts. En estiu es jugaven moltes partides, però en hivern quasi no es jugava. És impossible aplegar a figura si només jugues durant dos o tres mesos i la resta de l’any no toques la pilota”. Recorda que, quan ell era menut, anava al els amics tots els dies i jugaven a jugar a pilota, entre altres esports. Però “actualment això no passa”.

Mezquita és trinqueter de Vila-real des de fa vint anys i també porta el trinquet de Borriana, junt amb Dani de Benavites, des de principis del passat mes de maig. A més, és l’encarregat de l’escola de pilota del seu poble, Vila-real. L’expilotari afirma que és complicat traure grans pilotaris si els xiquets que tenen van només dues voltes per setmana a entrenar, més el temps de la partida que juguen els dissabtes. A més, quan acaba el curs escolar, finalitzen també els entrenaments. “Els meus nanos de Vila-real no tornen fins a octubre. És massa temps sense jugar a pilota si volem traure xiquets amb suficient nivell”.

L’expilotari assenyala la necessitat de reunir-se amb la resta de monitors de les escoles de Castelló per veure possibilitats d’actuació per millorar el nivell dels alumnes i assegurar un planter per a un futur no molt llunyà. “És fa allò justet ací. S’ha de tindre moltes ganes de treballar amb els xiquets i començar des de zero. Pot ser una bona idea seria fer una escola provincial d’alt rendiment, amb més dies d’entrenament. Estaria be agafar als menuts més destacats i promocionar-los per a igualar nivells amb els xiquets de València i Alacant, molt superiors als nostres”.

No deixa de costat el tema dels mitjans de comunicació, vitals per a donar a conèixer la pilota valenciana, sobre tot si no hi ha molta afició a la zona. “Hi ha més afició a la resta de províncies de la Comunitat. A més la majoria de xiquets prefereixen el futbol. Els pares els porten a veure partits i ells estan bojos per ser futbolistes. Però pilotaris, pocs. El món de la pilota és un món desconegut”.

Quan acaba el curs, “els nanos no tornen fins a octubre. És massa temps sense jugar si volem traure xiquets amb suficient nivell”, explica Mezquita

Tot i que actualment es continua treballant pel futur de la pilota, a voltes és positiu fixar-se en els errors per buscar nous camins. Mezquita comenta que durant els vint anys que porta al trinquet i a l’escola de Vila-real, només han eixit dos probables promeses, Pablo de Borriol i Josep de Vila-real. “És importantíssim treballar la base. Si no treballem amb ells des de que són ben menuts, no sols no eixiran figures, sinó que aniran desapareixent els pilotaris de tots els nivells”.

De la pilota al futbol
Pablo Linares, de Borriol, conegut esportivament com a ‘Pablo II’, és un jove de 21 anys considerat una de les promeses que oferta la província de Castelló. Començà als 11 anys a l’escola de Vila-real, amb el propi Mezquita. A partir dels 15 anys començaren a posar-li partides per diferents trinquets de la Comunitat. Ha guanyat l’individual sub-16, sub-18 i sub-23 d’Escala i Corda. Actualment disputa la Copa 2.

Pablo II, durant una partida de la passada Copa 2 a Guadassuar. Foto: Frediesport.

Pablo II, durant una partida de la passada Copa 2 a Guadassuar. Foto: Frediesport.

Ell també té els seus arguments respecte a la manca de màxims exponents. La clau torna a estar a les escoles que, segons ell, “funcionen per generacions. A la meua, a Borriol, hi va haver una bona època, però la majoria es van deixar la pilota per a practicar altres esports, sobre tot, futbol. A Xilxes també hi havia un escola bona de pilota valenciana, però si el nivell no era suficientment bo per a posar partides, molts acabaven deixant-s’ho perquè el que volien era jugar sí o sí, i no només entrenar”. A més, sempre sorgeix un inconvenient: els desplaçaments. No ajuden gens les distàncies que han de recórrer en moltes ocasions per a disputar partides.

A Pablo li agradaria viure de la pilota, però reconeix que la situació no pinta molt be. “Tinc sort de tindre els trinquets de Borriana i Vila-real prop de casa i em posen moltes partides. Ahí guanyes diners. Però falten patrocinadors, des de que ens llevaren la televisió autonòmica, se’ns veu menys. Ara estan tornant a moure’s les televisions. La realitat és que hi ha molta gent que no coneix la pilota valenciana”.

Alfredo Hernando, Fredi, expilotari professional i empresari de Val Net, també apunta a la base de l’aprenentatge com un dels aspectes fonamentals. “És molt important que els clubs siguen molt actius. S’ha de fomentar la base de l’escola amb trobades i altres iniciatives”. Segons afirma Fredi, pot ser la costum que es tenia a Castelló de fer una partida d’aficionats abans de la de professionals, deixava de banda als juvenils.

També veu a Pablo II com a un pilotari amb molt de futur al món professional. “Té força, facultats, ha d’entrenar la rapidesa, però treballant amb un preparador físic pot aconseguir estar ahí”. Anima a la gent a continuar treballant. “Mezquita i Dani, al trinquet de Borriana, són exemples de persones que lluiten per la continuïtat. Hi ha que seguir eixa línia”.

“És molt important que els clubs siguen actius. S’ha de fomentar la base de l’escola amb trobades i altres iniciatives”, afirma Fredi

Les escoles, fonamentals
Des de la Federació de Pilota Valenciana, Josep Tarín comenta que, malgrat que a Castelló a dia de hui hi ha més clubs que fa uns anys, “el tindre més xiquets tampoc t’assegura tindre figures, tot i que és cert que et dona més probabilitats”. A més, les instal·lacions esportives també han jugat un paper fonamental en este aspecte. “Hi ha un salt generacional perquè, encara que s’està millorant molt el tema de les instal·lacions, fins al començament de l’any 2000 no hi havia quasi”. Era, per tant, molt complicat poder practicar la pilota valenciana des de menuts. Amb la manca de trinquets venia, com a conseqüència, l’obligació de desplaçar-se per a entrenar i jugar partides. I evidentment, s’ha que estar molt conscienciat per a portar als fills, o als alumnes de l’escola, a molts quilòmetres de distància per a jugar.

Castelló viu hui una crisi de figures, i els experts coincideixen en quatre eixos fonamentals per explicar-la: la manca d’instal·lacions, la necessitat d’una estructura de clubs ben delimitada, la dispersió geogràfica i el desconeixement, en molts casos, del món de la pilota. Garantir un futur és qüestió de temps i esforç. Tal volta el treball de hui siga la sembra d’un futur esperançador per a la pilota a una zona que ha donat grans talents al món de l’escala i corda.